El comunal no és un espai obert al consum, sinó una pràctica regulada i col·lectiva. Recuperar-ne el sentit és garantir el futur del territori.
El patrimoni comunal és, probablement, la forma més antiga de gestió col·lectiva del territori. Camins, fonts, pastures, boscos, cabanes o edificis d’ús comunitari formen part d’una xarxa de béns que han sostingut la vida rural durant segles.
Aquest patrimoni no pertany a una sola persona ni a una institució concreta: és fruit d’un ús compartit i regulat, d’un equilibri entre drets i responsabilitats, que expressa una manera de conviure i de gestionar recursos limitats en un medi exigent.
Amb el pas del temps, molts d’aquests béns han estat desamortitzats o adquirits a subhastes públiques, mentre que d’altres han quedat oblidats, desdibuixats o fins i tot apropiats per figures jurídiques alienes a la seva naturalesa comunal.
Un dels processos més significatius ha estat el de les inmatriculacions eclesiàstiques, que han permès que parròquies o bisbats inscriguessin al seu nom béns d’ús col·lectiu sense títol de domini, mitjançant simples certificats episcopals davant dels registradors de la propietat.
A aquesta erosió històrica s’hi suma una confusió contemporània: la idea que els comunals serien espais de lliure accés universal. Però el comunal no és allò que és de tothom i per a tot, sinó un bé escàs, d’ús compartit i regulat per la comunitat que el sosté. Tradicionalment, aquests usos eren gestionats pel veïnat comuner, generalment format per les persones residents i arrelades al territori, que els feien servir de manera puntual i pautada —com en el cas de pastures rotatives, recollida de llenya o pràctiques rituals com peregrinacions o trobades anuals.
El comunal no és un espai obert al consum, sinó un espai sostingut pel compromís comunitari.
Confondre el comunal amb l’accés recreatiu o lúdic —emparant-se en un concepte laxe de “veuïnatge” o simple empadronament— banalitza el seu valor i desvirtua les pràctiques de socialització i solidaritat que li donen sentit.
Recuperar el valor dels comunals implica, precisament, restituir-ne la naturalesa cívica, regulada i arrelada, i reconèixer que la seva gestió requereix coneixement, respecte i corresponsabilitat.
A Llaés, com a altres zones de muntanya, aquest llegat té una dimensió particular. El territori conserva espais d’ús compartit per les persones veïnes i arrelades, que són alhora memòria viva i infraestructura social.
La seva existència garanteix la connectivitat ecològica, el pas i el manteniment d’activitats tradicionals, i reforça el vincle entre la comunitat i el territori.
La seva pèrdua, en canvi, comporta una doble fractura: ambiental i cultural.
La Plataforma PAVIRU-Llaés, dins de l’horitzó 2025–2034, promourà estudis, recerques i instruments de documentació per contribuir a la seva identificació i protecció. No és una tasca de govern, sinó de coneixement compartit i d’incidència pública.
En aquesta línia, caldria considerar:
-
Elaborar inventaris oberts de béns comunals i col·lectius, amb metodologia pública i contrast d’informació històrica, registral i oral.
-
Diferenciar clarament els béns comunals laics dels d’ús religiós, especialment aquells afectats per processos d’inmatriculació o apropiacions indegudes.
-
Impulsar figures de custòdia compartida o convenis de gestió que garanteixin l’ús del veïnat comuner, compatible amb la preservació ambiental i cultural.
-
Revisar i posar al dia la cartografia de camins i espais comuns, especialment els de caràcter veïnal o tradicional, amb participació de propietaris i persones residents.
-
Reconèixer el valor social, cultural i educatiu d’aquests béns, integrant-los en programes de memòria i en projectes pedagògics que en reforcin la funció pública.
Aquesta tasca d’inventari i recerca no pretén acumular dades sense ús.
L’objectiu és generar coneixement públic i contrastable, que permeti actuar amb base empírica en la defensa del patrimoni comú i en la construcció d’un model de territori just, sostenible i coherent amb la seva història.
Els béns comunals no són restes del passat, sinó estructures de futur: testimonis vius d’una manera de fer compatible amb la sostenibilitat i la solidaritat de proximitat.
Aquest web i la Plataforma no són un espai de promoció turística ni d’invitació al consum del territori. La seva finalitat és oferir reflexions, dades, estudis, criteris, protocols i instruments de gestió perquè la protecció del patrimoni, la vida rural i la pagesia siguin compatibles amb el respecte, la convivència i la justícia per a les persones que viuen a Llaés.