Reflexions a partir de la reforma del Reglament d’Homologació de Senders de la FEEC (2015–2022)
En els darrers anys, la proliferació de rutes senyalitzades i de projectes de senderització ha intensificat el debat sobre el pas, l’accés i l’ús del territori, especialment en àmbits rurals i de muntanya. Sovint, aquest debat s’ha formulat en termes aparentment simples —dret a caminar, tradició excursionista, ús social del territori—, però amaga confusions de fons entre camins, senders, rutes i drets de pas, així com una tendència a normalitzar usos recreatius intensius sense un encaix jurídic clar. És en aquest context que resulta necessari analitzar amb rigor els criteris que ordenen formalment el senderisme homologat i la seva evolució recent, no per absolutitzar-los, sinó per entendre com es redefineixen avui els límits entre ús públic, propietat, responsabilitat i territori.
L’anàlisi comparada dels Reglaments d’Homologació de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya de 2015 i 2022 no respon a un interès merament intern o associatiu, sinó al fet que aquests reglaments operen dins d’un marc institucional reconegut pel sistema esportiu català. La FEEC, com a federació esportiva integrada en aquest sistema, exerceix funcions d’ordenació tècnica i d’homologació sotmeses a tutela administrativa, i els seus criteris són assumits operativament per l’Administració a l’hora de reconèixer, registrar i donar cobertura als senders homologats com a instal·lacions esportives d’ús públic. Sense atribuir a la FEEC potestat reguladora territorial ni capacitat per crear drets de pas o declarar camins públics, els seus reglaments fixen les condicions tècniques i territorials que han de complir els projectes que volen integrar-se en el sistema oficial, i són, en aquest sentit, acceptats i utilitzats per la Generalitat de Catalunya —a través dels òrgans competents en matèria esportiva— com a marc de referència. És precisament aquesta assumpció institucional la que fa rellevant analitzar-ne l’evolució, ja que els criteris que estableixen condicionen de manera efectiva què és homologable i què no ho és, i reflecteixen un canvi significatiu en la manera d’entendre la relació entre senderisme, territori i dret de pas.
Amb la finalitat d’abordar aquesta qüestió amb criteris clars i contrastables, resulta especialment pertinent analitzar els instruments que ordenen formalment el senderisme homologat i que en condicionen la implantació efectiva sobre el territori. Entre aquests instruments, els Reglaments d’Homologació de Senders de la FEEC ocupen una posició central, no només perquè estableixen els requisits tècnics i territorials dels projectes de senderització, sinó perquè la seva evolució recent reflecteix un canvi explícit de criteri en relació amb el pas, el suport territorial i els límits de l’ús recreatiu. És en aquest desplaçament normatiu —i en particular en les diferències entre les versions de 2015 i 2022— on es fa visible una nova manera d’entendre la relació entre senders, camins i territori.
La revisió del Reglament d’Homologació de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, aprovada l’any 2022, no pot ser llegida com una simple actualització tècnica. Es tracta, en realitat, d’un canvi significatiu en la manera com s’entén el paper dels senders dins el territori, i especialment en la relació entre ús públic, propietat privada i funció social dels camins.
Aquest gir és especialment visible en la regulació de l’accés a les rutes homologades. Allò que fins fa pocs anys es formulava en termes relativament genèrics —lliure accés, consentiment del propietari— passa a expressar-se amb una jerarquia clara, amb preferències explícites i amb condicions jurídiques més estrictes. El sender homologat deixa de ser un simple traçat funcional per a la pràctica esportiva i es consolida com una infraestructura territorial que ha d’encaixar en un marc de responsabilitat pública, ambiental i social.
La comparació literal entre l’article 5 del Reglament de 2015 i el del Reglament de 2022 és especialment reveladora.
L’any 2015, el text de l’article 5 establia el següent:
“A Catalunya, la FEEC procurarà que totes les rutes homologades siguin de lliure accés, transcorrin principalment per terrenys públics, o privats que donin el seu consentiment per escrit. No seran homologables, i perdran immediatament l’homologació si la tinguessin, les rutes que pretenguin obtenir alguna contraprestació econòmica per transitar les persones, en concepte d’entrada, cànon, taxa, impost, o altre denominació que el promotor pogués establir.” (FEEC. Reglament d’Homologació de Senders. Novembre de 2015).
El verb “procurarà” ja indica, en si mateix, un marge ampli de discrecionalitat. L’ús de camins públics hi apareix com una preferència genèrica, però no com un criteri estructurant. El pas per propietats privades es presenta com una opció equivalent, sempre que hi hagi consentiment, sense que s’expressi cap principi de subsidiarietat ni cap exigència de justificació territorial.
La redacció de 2022, en canvi, introdueix un canvi conceptual clar i deliberat. L’article 5 passa a dir:
“A Catalunya, la FEEC obligarà que totes les rutes homologades siguin de lliure accés, transcorrin principalment i preferiblement per camins públics, o privats sempre que no hi hagi alternativa i que donin el seu consentiment per escrit. No seran homologables, i perdran immediatament l’homologació si la tinguessin, les rutes que pretenguin obtenir alguna contraprestació econòmica per transitar les persones, en concepte d’entrada, cànon, taxa, impost, o altre denominació que el promotor pogués establir.” (FEEC. Reglament d’Homologació de Senders. Maig de 2022).
Aquí ja no es tracta de “procurar”, sinó “d’obligar”. I, sobretot, s’hi introdueixen tres elements que alteren profundament el règim d’accés: en primer lloc, la preferència explícita pels camins públics; en segon lloc, la consideració del pas per propietats privades com una solució excepcional, admissible només quan no hi ha alternativa; i, finalment, l’exigència clara i inequívoca de consentiment escrit del propietari.
Aquest triple desplaçament no és menor. Significa que el sender homologat ja no pot descansar en una suma de toleràncies, usos consuetudinaris o acords informals. El pas per finques privades deixa de ser estructural i passa a ser subsidiari. El reglament assumeix, implícitament, que el territori no és un espai buit ni neutre, sinó un mosaic d’usos productius, comunitaris i patrimonials que han de ser respectats i ordenats.
Aquest canvi normatiu adquireix encara més rellevància si s’analitza amb deteniment la diferència entre els termes utilitzats en un i altre reglament. El text de 2015 parlava de “terrenys públics”, mentre que el de 2022 substitueix aquesta expressió per “camins públics”. Aquesta substitució no és merament terminològica ni retòrica, sinó que reflecteix un desplaçament jurídic i territorial profund. El concepte de terreny públic és ampli i indeterminat: pot incloure qualsevol sòl de titularitat pública, independentment de la seva funció, ús o vocació. Dins d’aquesta categoria hi caben finques forestals públiques, espais naturals protegits, terrenys patrimonials de les administracions, sòls de reserva ambiental o superfícies públiques que no tenen atribuïda cap funció viària ni cap dret de pas consolidat.
La formulació del reglament de 2015 permetia, així, una lectura segons la qual el simple fet que un espai fos de titularitat pública podia justificar-hi el pas senderista, encara que no existís un camí previ ni una infraestructura de trànsit reconeguda. En la pràctica, això ha facilitat la traça de senders sobre sòl públic no viari, consolidant recorreguts a partir de l’ús reiterat i transformant espais amb funcions forestals, ambientals o productives en corredors recreatius sense una decisió prèvia explícita ni una avaluació territorial adequada.
El reglament de 2022 introdueix un canvi de criteri clar quan deixa de parlar de terrenys i passa a parlar de camins. Un camí públic no és simplement sòl públic: és un traçat identificable, amb una funció específica de pas, una vocació d’ús col·lectiu i, habitualment, algun grau de reconeixement jurídic, administratiu, històric o consuetudinari. No tot terreny públic és un camí, però tot camí públic pressuposa una funció pública de circulació. Amb aquest canvi, el reglament desplaça el focus de la titularitat del sòl a l’existència d’una infraestructura de pas preexistent, i limita de manera conscient la possibilitat de crear nous drets de pas per la simple acumulació d’usos.
Aquest desplaçament es veu reforçat per la doble qualificació introduïda el 2022 —“principalment i preferiblement”— que construeix una jerarquia clara d’opcions. Els camins públics passen a ser l’eix estructural del sender homologat, mentre que el pas per propietats privades esdevé subsidiari i excepcional, admissible únicament quan no existeix una alternativa raonable i sempre condicionat a l’existència d’un consentiment escrit del propietari. El sòl públic, per si sol, deixa de ser títol suficient per legitimar el pas senderista.
És cert que el reglament no ofereix una definició formal de què s’ha d’entendre per camí públic. Tanmateix, la seva lectura sistemàtica permet inferir una concepció coherent amb l’ordenament territorial i patrimonial vigent: camins inventariats pels municipis, camins rals, ramaders o traçats amb servitud pública de pas o recorreguts amb ús públic consolidat i reconeixible. En aquest marc, el sender homologat no crea el camí, sinó que s’hi recolza; no ocupa el territori de manera indiferenciada, sinó que s’insereix en una xarxa de pas preexistent.
Aquest punt mereix una precisió específica, sovint absent del debat públic, perquè és aquí on es produeixen les confusions més habituals i també les més interessades.
Un dels efectes més problemàtics en la pràctica de la senderització és la confusió —sovint deliberada— entre camí públic, sender homologat i ruta. Els Reglaments d’Homologació de Senders de la FEEC, tant en la versió de 2015 com en la de 2022, permeten dissoldre aquesta confusió si se’n fa una lectura estricta i sistemàtica, ja que en cap cas identifiquen aquests conceptes ni els atribueixen la mateixa naturalesa jurídica.
El reglament té com a objecte central el sender homologat, que defineix expressament com una instal·lació esportiva d’ús públic, consistent en un itinerari documentat i senyalitzat mitjançant un procediment reglamentat. El sender no és, doncs, un element físic del territori, sinó una construcció administrativa i funcional que només existeix com a tal a partir de l’homologació. La seva existència no deriva del pas reiterat ni de l’ús social, sinó d’un projecte, d’una validació tècnica i d’un acte formal d’homologació.
La ruta, per la seva banda, no és definida en cap moment com una categoria jurídica pròpia. El reglament utilitza l’expressió “ruta homologada” de manera funcional, especialment quan regula l’accés, però sempre per referir-se al recorregut concret del sender homologat. La ruta és, així, la traça material del recorregut, el “per on passa” el sender, però no té entitat normativa autònoma ni pot existir desvinculada del sender que la cobreix. No hi ha, en el reglament, cap base per entendre la ruta com una figura independent o generadora de drets.
El camí ocupa una posició radicalment diferent. El reglament no homologua camins ni els redefineix jurídicament. El camí és sempre un element preexistent del territori, públic o privat, amb una funció pròpia i un règim d’ús que no deriva del procés d’homologació. Quan el reglament estableix que els senders han de seguir camins i corriols existents, està reconeixent aquesta preexistència i assumint que el sender no crea el suport territorial, sinó que s’hi recolza.
Aquesta distinció és clau perquè impedeix una lectura segons la qual la declaració d’un sender homologat convertiria automàticament el seu recorregut en camí públic o consolidaria un dret de pas generalitzat. El reglament no diu això enlloc. Al contrari, pressuposa sempre l’existència prèvia del camí i condiciona l’admissibilitat de la ruta a la naturalesa d’aquest suport. La reforma de 2022 ho fa encara més explícit quan substitueix la referència genèrica als “terrenys públics” per la preferència clara pels “camins públics”, desplaçant el criteri de la titularitat del sòl cap a l’existència d’una infraestructura de pas reconeguda.
En aquest marc, el sender homologat no crea camins, no transforma sòl en infraestructura viària i no genera, per si mateix, drets reals de pas, ni sobre sòl públic ni sobre sòl privat. El pas per propietats privades queda expressament subordinat a la inexistència d’alternativa i al consentiment escrit del propietari, i el sòl públic deixa de ser, per si sol, títol suficient per legitimar el pas si no adopta la forma d’un camí públic.
La relació entre aquests tres elements és, així, jeràrquica i no reversible: el camí és el suport territorial preexistent; la ruta és el recorregut que s’hi traça; el sender homologat és la figura administrativa que ordena i senyalitza aquest recorregut com a instal·lació esportiva. Confondre aquests plans no és un error menor, sinó una alteració del sentit mateix del reglament, que pot acabar legitimant usos del territori sense base jurídica ni territorial suficient.
Aquesta precisió conceptual té conseqüències rellevants. D’una banda, protegeix els usos agraris, forestals i ambientals tant del sòl públic com del privat, evitant que la pressió recreativa es desplaci silenciosament sobre espais que no han estat pensats ni gestionats com a infraestructures de pas. De l’altra, aporta seguretat jurídica tant als promotors com als usuaris, ja que redueix els conflictes derivats de recorreguts amb base territorial feble o amb drets de pas implícits.
En aquest sentit, el pas de “terrenys públics” a “camins públics” no és un matís menor, sinó una presa de posició clara: el senderisme homologat ja no pot fonamentar-se en la idea d’un sòl disponible o neutre, sinó que ha de dialogar amb el territori real, amb els seus usos, les seves funcions i les comunitats que el sostenen. El reglament de 2022 apunta així cap a un model en què el dret a passar queda indissociablement lligat al deure de respectar l’estructura territorial existent i els equilibris que la fan possible.
Des d’una perspectiva territorial i rural, aquest canvi té implicacions importants. D’una banda, reforça la centralitat dels camins públics, històrics o inventariats, com a vertebradors del dret de pas i de la mobilitat no motoritzada. De l’altra, evita que la càrrega de la massificació recreativa recaigui, de manera silenciosa, sobre finques agrícoles o forestals que ja compleixen una funció productiva, ambiental i de custòdia del paisatge.
També desmunta, de manera clara, la idea d’un “ús públic de fet” que es consolida per simple reiteració. El reglament de 2022 exigeix traçabilitat, documentació i responsabilitat. El dret de pas no es presumeix: s’ha d’acreditar. I aquesta exigència protegeix tant el territori com els mateixos promotors i usuaris, en tant que aporta seguretat jurídica i claredat de criteris.
En el context de Llaés i del Ripollès, on conviuen camins històrics, explotacions agroforestals actives, espais de valor comunitari i una pressió creixent d’usos recreatius, aquesta evolució normativa és especialment rellevant. No només perquè estableix límits, sinó perquè obre la porta a una planificació més justa i equilibrada dels usos del territori. Una planificació que reconegui el valor dels camins públics, que respecti la propietat i el treball agrari, i que entengui el senderisme no com una activitat deslligada del lloc, sinó com una pràctica que ha de dialogar amb la vida rural que el fa possible.
Sense atribuir al reglament rang normatiu general, la seva lectura resulta determinant en tant que fixa els criteris tècnics, territorials i operatius que condicionen qualsevol projecte de sender homologat i, per tant, la seva admissibilitat.
Finalment, convé precisar que aquesta lectura del Reglament d’Homologació de Senders de la FEEC és plenament coherent amb l’evolució del dret civil català, i en particular amb el règim actual del dret de pas establert al Llibre V del Codi civil de Catalunya. Sense regular les anomenades “servituds públiques” —que són figures pròpies del dret administratiu i no del dret civil—, el Codi civil ha reforçat de manera inequívoca un principi que resulta determinant per a l’ordenació del territori: el dret de pas no es presumeix, no neix de l’ús tolerat ni de la reiteració social del pas, i requereix sempre un títol jurídic clar. Això significa que expressions habituals com “sempre s’hi ha passat”, “hi passa tothom” o “és públic perquè s’utilitza” no tenen, per si mateixes, cap valor constitutiu del dret. Ni l’ús continuat, ni la tolerància del propietari, ni tan sols la senyalització o la inclusió d’un recorregut en materials divulgatius poden transformar un pas de fet en un dret de pas, ni un camí privat en camí públic, ni una ruta utilitzada en una infraestructura pública de circulació. Aquesta exigència de títol —ja sigui en forma d’acte administratiu, inventari públic, afectació demanial o reconeixement formal— actua com a garantia tant per a la propietat com per a l’interès general, i impedeix la creació encoberta de drets de pas a partir de pràctiques de fet. En aquest sentit, ni l’homologació d’un sender ni la intensificació de l’ús recreatiu poden operar com a mecanismes indirectes de publicització del territori. El dret a passar, en un territori viu i habitat, no pot desvincular-se del deure de respectar el marc jurídic que el fonamenta.
Aquesta afirmació no qüestiona el valor històric, social o comunitari dels usos tradicionals del territori, sinó que en delimita l’abast jurídic. Per això, cal afegir, a més, que la manca històrica d’inventaris exhaustius de camins públics —especialment en entorns rurals i de muntanya— no pot ser suplerta mitjançant una apel·lació genèrica als usos i costums, als anomenats “passos històrics” o a antigues circulacions vinculades a finalitats concretes i delimitades. El dret no permet equiparar l’existència d’usos puntuals, estacionals o ritualitzats amb l’existència d’un camí públic en sentit ple. El fet que un traçat hagi estat utilitzat històricament per portar el bestiar, per acompanyar els morts, per accedir a un bé comunal en els termes establerts per la comunitat o la universitat, o per assistir a un aplec anual, no autoritza a convertir aquest ús funcional i contextualitzat en un dret general, permanent i indeterminat de pas obert a tothom, en qualsevol moment, amb qualsevol mitjà i per a qualsevol finalitat, inclosa la recreativa individual o col·lectiva. La transformació d’un ús històric concret en un camí públic exigeix un acte formal de reconeixement, d’afectació o d’incorporació a una xarxa pública, i no pot derivar automàticament de la simple invocació de la tradició o de la reiteració d’un ús descontextualitzat. Admetre el contrari equivaldria a dissoldre tota distinció entre camí, camp a través i espai obert, i a substituir el dret per una lògica d’apropiació progressiva del territori basada en l’ús intensiu. El Reglament de la FEEC de 2022, en prioritzar explícitament els camins públics com a suport del sender homologat, i en rebutjar els recorreguts basats en usos de fet o en sòl indeterminat, s’inscriu precisament en aquesta necessitat de posar límits clars i d’evitar que la noció de “camí públic” es dilueixi fins a esdevenir una categoria expansiva i jurídicament buida.
Tot plegat permet entendre la reforma de 2022 no com un ajust menor, sinó com un canvi de criteri amb conseqüències reals sobre la manera d’ordenar el pas, l’ús i la responsabilitat sobre el territori. En aquest sentit, el Reglament de 2022 pot ser llegit com un pas —encara insuficient, però significatiu— cap a una governança del territori més conscient, més responsable i més respectuosa amb les realitats locals. Una governança que no es construeix només a partir del dret a passar, sinó també del deure de cuidar, respectar i sostenir el territori que es travessa.
Aquest web i la Plataforma no són un espai de promoció turística ni d’invitació al consum del territori. La seva finalitat és oferir reflexions, dades, estudis, criteris, protocols i instruments de gestió perquè la protecció del patrimoni, la vida rural i la pagesia siguin compatibles amb el respecte, la convivència i la justícia per a les persones que viuen a Llaés.