En els darrers dies s’ha fet viral l’estat en què va quedar el refugi lliure del Besiberri, a més de 2.700 metres d’altitud. Les imatges mostraven mantes escampades, brossa, restes de menjar i instal·lacions malmeses. Davant d’aquesta situació, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i els Agents Rurals van haver d’accedir-hi amb helicòpter per tornar-lo a condicionar i comprovar que les llums i les connexions d’emergència funcionaven correctament.
El vicepresident de la FEEC, Josep Casanovas, ho va resumir amb una frase contundent: «Els refugis lliures no són hotelets rurals per passar el cap de setmana, són per emergències». Segons la federació, l’episodi reflecteix un problema cada vegada més evident: la massificació de la muntanya i la manca de conscienciació d’una part dels usuaris.
Els refugis lliures han funcionat durant dècades com un sistema d’aixopluc d’emergència en travessies o situacions imprevistes. Són espais oberts, gratuïts i pensats per a situacions concretes. Però la combinació de la popularització de determinats indrets a les xarxes socials i l’augment de l’afluència de visitants a la muntanya està transformant l’ús d’aquestes infraestructures.
El cas de Besiberri ha estat especialment visible perquè un excursionista va compartir un vídeo de l’estat en què es trobava el refugi, fet que va provocar una reacció immediata i que les destrosses es fessin virals. Posteriorment, altres muntanyistes van ajudar a netejar-lo de manera voluntària.
Aquest episodi, però, posa damunt la taula una qüestió que va més enllà dels refugis. Si una infraestructura gestionada i mantinguda per entitats excursionistes i administracions necessita intervencions amb helicòpter per reparar els danys provocats per un ús inadequat, què pot passar en espais de muntanya d’accés lliure i sense cap tipus de gestió o control efectiu?
El problema és encara més complex si es té en compte una realitat sovint invisibilitzada en el debat públic: una gran part de la muntanya catalana no és un espai buit ni estrictament públic, sinó territori viu. Molts dels camins, boscos, pastures i indrets que avui reben un augment constant de visitants formen part de finques privades o de territoris gestionats per pagesia i ramaderia extensiva.
Aquests espais no són només paisatge. Són espais productius, de gestió forestal, agrària i ramadera, on es mantenen infraestructures, tancats, abeuradors, pistes i sistemes de gestió del territori que permeten que el paisatge que tothom gaudeix continuï existint.
Quan l’accés es produeix sense cap tipus de consciència ni respecte per aquesta realitat —deixant residus, malmetent infraestructures, travessant camps o alterant la gestió ramadera— el que es posa en risc no és només un refugi o un equipament puntual, sinó l’equilibri mateix d’aquests territoris rurals.
La muntanya catalana viu un moment de gran popularització. Cada vegada hi ha més persones que hi accedeixen, cosa que en si mateixa és positiva. Però aquest augment també planteja reptes importants: gestió de l’afluència, educació ambiental, responsabilitat individual i reconeixement del paper de la pagesia en la gestió del territori.
Des de diferents entitats excursionistes s’insisteix que el problema no és només tècnic ni d’experiència a la muntanya, sinó sobretot de valors i cultura de respecte. La muntanya no és un parc temàtic ni un espai de consum turístic immediat. És un entorn viu, fràgil i gestionat.
Quan els espais naturals es converteixen en escenaris de consum ràpid difosos per les xarxes socials, apareix el risc que llocs pensats per a usos molt específics acabin convertint-se en destins de cap de setmana sense cap responsabilitat col·lectiva.
Casos com el de Besiberri són un avís. Quan fins i tot els responsables del món excursionista alerten de la massificació i de la manca de consciència ambiental, és evident que el debat sobre l’ús de la muntanya ja no es pot ajornar.
I encara menys quan aquesta pressió creixent es produeix sobre territoris rurals habitats i gestionats, on la pagesia continua sostenint, sovint amb grans dificultats, l’equilibri ecològic, paisatgístic i productiu de la muntanya.
Perquè si no es reconeix aquesta realitat i no s’aborda el problema amb responsabilitat, el que avui es veu en un refugi d’alta muntanya pot acabar afectant molts altres espais del territori que no disposen de cap infraestructura, cap vigilància ni cap mecanisme de gestió efectiva. I aleshores el problema ja no serà només d’un refugi, sinó del futur mateix de la muntanya i del món rural que la fa possible.
Aquest web i la Plataforma no són un espai de promoció turística ni d’invitació al consum del territori. La seva finalitat és oferir reflexions, dades, estudis, criteris, protocols i instruments de gestió perquè la protecció del patrimoni, la vida rural i la pagesia siguin compatibles amb el respecte, la convivència i la justícia per a les persones que viuen a Llaés.